Vigorèxia, de la pràctica d’esport a la patologia

És probable que qui va regularment al gimnàs conegui a algú que respongui al següent perfil: obsessió per veure’s musculós, mirades contínues al mirall, contínues visites a la bàscula, abandonament de gairebé totes les activitats socials, dedicació gairebé exclusiva al gimnàs i a entrenar sense un objectiu clar, dietes riques en proteïnes, interès per anabolitzants ….
La vigorèxia és un trastorn que al costat de l’anorèxia comparteix la preocupació obsessiva per la figura i una distorsió de l’esquema corporal. A diferència de l’anorèxia, no és un trastorn estrictament alimentari sinó que pot ser entès com una dismòrfia corporal que impedeix percebre el nostre cos com en realitat és.
Les persones que pateixen vigorèxia realitzen exercici físic excessiu intentant arribar a un desenvolupament muscular cada vegada més gran ja que es perceben a si mateixos com febles, escanyolits i sense cap atractiu físic.
Aquesta obsessió per la musculació degenera en un quadre obsessiu compulsiu en el qual la persona se sent fracassada i gradualment abandona les seves activitats habituals, s’allunyen dels seus familiars i amics, deixen els seus llocs de treball, són cada vegada menys sociables per dedicar-se a ser cada vegada més musculosos.
Al quadre se li afegeix un ferri control de l’alimentació seguint dietes amb alts continguts de proteïnes i carbohidrats amb una ingesta molt baixa de greixos. És fàcil trobar en aquestes dietes l’abús de substàncies androgèniques i / o anabolitzants; Medicaments en el seu origen dissenyats per tractar certes patologies i que ara, gràcies al mercat negre (especialment internet), s’utilitzen amb l’única finalitat de tenir un cos més atlètic i muscularse de forma ràpida.
Els experts reconeixen que el consum d’aquestes substàncies és habitual entre els vigorèxics. L’Associació Espanyola per a l’Estudi del Fetge va alertar a principis d’aquest any que el nombre d’hepatitis causades pel consum d’anabolitzants es va triplicar en els últims tres anys.
Amb prou feines hi ha estudis sobre la incidència d’aquesta patologia però els que hi ha coincideixen que afecta un 10% dels homes que van al gimnàs amb freqüència: dada de l’informe del descobridor de la patologia i d’un estudi posterior de la Universitat Autònoma de Mèxic , entre d’altres.
De cara al tractament és important la prevenció i la detecció precoç, ja que aquesta última determina l’evolució i el bon pronòstic de la patologia. Des de la UOTA recomanem sol·licitar ajuda psicològica i psiquiàtrica davant les següents senyals d’alarma:
– Dedicació: el dia gira entorn a l’entrenament, la dieta i les pautes farmacològiques per aconseguir un desenvolupament muscular cada vegada més gran.
– Aïllament social: pèrdua voluntària o involuntària d’amics, parella i relació amb familiars.
– Impossibilitat de veure’s com és: manifesta una permanent insatisfacció corporal portant robes especials o evitant situacions públiques (platges, piscines).
– Abús de substàncies: consumeix esteroides i anabolitzants per tal d’augmentar la seva massa muscular sense valorar les conseqüències negatives de les mateixes o els riscos que corre la seva salut.
– Exercici físic (especialment musculació) de manera obsessiva i addictiva sense control i sense valorar les repercussions.
– Manifestar una autoimatge distorsionada, sentint-se poc atractiu, feble, prim o escanyolit.
– Mirar-se contínuament al mirall i comparar-se amb altres companys. Pesar-se diverses vegades al dia.
– Sentiments de culpabilitat i d’irritabilitat quan no poden fer exercici o quan algú els critica certa activitat.
– Passar més de quatre hores al dia al gimnàs sense deixar d’anar ni un sol dia.
– Concentrar-se en la pràctica de l’esport abandonant les seves activitats de lleure habituals i de responsabilitat (acomiadament laboral, fracàs escolar).
– Aïllament progressiu de l’ambient social i familiar. Es tornen introvertits i amb escàs contacte social per dedicar gairebé exclusivament a fer exercici.
– Baixa autoestima. Sentiments de solitud, fracàs i incomprensió cap al seu entorn.

Fer exercici és saludable, sempre que no es converteixi en una obsessió.